L'anomenat dret a l'oblit és molt suggerent i aixeca moltes expectatives, especialment després que la UE l'hagi previst en l'actual revisió de la Directiva Europea.

L'oblit el considerem com un dret nou, o simplement com una potenciació i adequació a la realitat d'Internet dels drets que es recullen en la legislació espanyola vigent de protecció de dades? Em refereixo especialment al dret de cancel·lació o esborrat de dades personals, enfront els límits imposats pel model d'Internet.

Crec que convé diferenciar entre necessitat humana i dret. Un dret implica el reconeixement jurídic d'una necessitat de les persones, que ha assolit un ampli consens i que, a més, és realista satisfer-lo. El reconeixement jurídic significa donar instruments per garantir aquest dret. Fins a quin punt tenim instruments jurídics a la xarxa davant d'un passat que pot pesar excessivament?

Actualment, a la xarxa, no hi ha suficients instruments jurídics per garantir el dret a l'oblit, perquè estem davant d'un problema d'abast mundial. Són necessaris uns estàndards de privacitat, el més globals possible, que obliguin els proveïdors d'Internet a complir amb les normes, més enllà d'un territori determinat. Tampoc estava previst que el màrqueting personalitzat o les xarxes socials consideressin les dades personals com una mina d'or per poder adaptar els seus productes als gustos dels usuaris, cosa que els permet planificar amb més precisió la publicitat i aconseguir guanys importants.

Respecte de les dades personals que pengen tercers, s'ha de tenir en compte el dret a la llibertat d'expressió i el dret a la informació. Als Estats Units i, en general, als països del Common Law, hi ha una identificació d'aquests drets l'essència de la democràcia, mentre que a Europa hi ha més flexibilitat. Crec que tenim "dret" a que la llibertat d'expressió i el dret a la informació no siguin drets absoluts. Entre altres coses, perquè cap dret no ho és.

Les empreses de tecnologia s'aprofiten de la idealització d'aquests drets per defensar els seus interessos econòmics i, així, acusen de censura a la llibertat d'expressió qualsevol obligació d'atendre els drets dels usuaris respecte de les dades.

En definitiva, si els cercadors com Google i altres converteixen el passat en un present continu, permanent, com evitar que el pes del passat sigui excessiu?
El problema és que no està clar quina legislació garantirà el dret, si aquesta és l'opció, o quina legislació imposarà l'obligació als cercadors, si és això el que sembla més eficaç. Ho aconseguirà la nova normativa europea?
Sigui com sigui, el cert és que sense memòria no es pot viure, però és també l'oblit el que fa la vida suportable.

Els Estats Units d'Amèrica demanen responsabilitats a Facebook. El que ja va fer el Canadà fa un temps, exigir a la xarxa social que no es rentés les mans davant els tractaments de dades personals dels seus usuaris, ara ho fa el país on la xarxa té la seu.  Les gestions de la Federal Trade Commission (la comissió federal de comerç americana) han acabat imposant a Facebook avaluacions periòdiques relatives a les seves pràctiques en matèria de privacitat durant vint anys.
Estem davant d'una nova era de les xarxes socials.

Aquesta segona etapa ja es manifesta com una fase de maduresa indiscutible de les noves eines de comunicació, les xarxes socials. Fins ara ens han sorprès amb tots els avantatges que suposen, però també han generat als usuaris i a les autoritats de protecció de dades  gran desconfiança, per la prepotència i ambigüitat amb què han manegat i tractat les dades personals dels seguidors.
Això s'ha acabat.

Facebook ha respost a les acusacions d'haver estat enganyant els consumidors assegurant que deixarà que els usuaris decideixin sobre la privacitat de la seva informació personal, molt més enllà de les opcions establertes en l'actualitat.
Altres proveïdors ja ho fan: Google + ja es va presentar amb aquesta característica diferenciadora: potenciar la privacitat per defecte.
Facebook no té més remei que canviar. Si a casa seva, als Estat Units, l'hi demanen responsabilitats, la resta de països han de seguir la mateixa sort.

 

Facebook ha incorporat un petit historial de l'activitat dels usuaris a la xarxa, deixant al descobert si hem rebutjat alguna sol·licitud d'amistat o hem eliminat algú. Per tant, les persones que abans formaven part del nostre grup d'amics a la xarxa, però que per algun motiu han deixat de ser-ho, s'assabentaran d'aquest fet.

En conseqüència, amb la nova aplicació que incorpora la xarxa social amb més usuaris d'Internet, encara perdem més el control sobre les nostres dades. Tenint en compte aquestes noves aplicacions, amb els canvis que això suposa, hem de ser més conscients de quina informació nostra facilitem i a qui la facilitem.

 

Vivim en un entorn de canvis constants. Les anomenades noves tecnologies (que ja no són noves) ens aboquen a situacions incontrolables en referència a la nostra privacitat.
En un parell de mesos, empreses amb recursos pràcticament il·limitats han vist vulnerades les seves mesures de seguretat d'una manera estrepitosa i s'han perdut milers, milions de dades personals: em refereixo, per exemple, a Sega, Sony, Mastercard, i fins i tot la mateixa CIA.

Davant d'aquests fets i sabent que les dades es mouen a una gran velocitat per la xarxa, mitjançant aplicacions, noves formes de negociar, etc., només ens resta una opció: els mateixos usuaris s'han de convertir en experts de seguretat. No vull dir amb això que tots, de cop, hàgim de ser informàtics, però hem de ser prou experts com per poder controlar les nostres dades a la xarxa o, com a mínim, als llocs que habitualment visitem. Només nosaltres mateixos podem ser els grans gestors de la nostra informació personal.

A més, evidentment, les autoritats de protecció de dades hem de treballar conjuntament per assolir valors compartits i una missió comuna: la creació d'uns estàndards internacionals, que han de permetre que el control de la informació personal no tingui límits geogràfics. L'objectiu és que les normes, els estàndards i les metodologies tinguin una cobertura similar a tot arreu del món. D'això tractarà la propera Conferència Internacional d'Autoritats de Protecció de Dades, que tindrà lloc a Mèxic a la tardor. S'han de construir les relacions i les eines necessàries per protegir les dades de les persones, independentment de la cultura, les fronteres nacionals o els reptes derivats dels usos innovadors de la informació. Però, malgrat tot això, s'ha de tenir clar que l'èxit en aquest nou control de les dades personals depèn, en gran mesura, del que pot fer el mateix usuari.

 

 

Amb el desenvolupament del comerç electrònic, els usuaris d'Internet han de facilitar informació sobre les targetes de crèdit (número de targeta, codi de seguretat, etc.) per fer compres o vendes per Internet.

Les webs comercials poden mantenir les dades personals dels usuaris sempre que n'hagin obtingut el consentiment exprés i hagin informat de l'objectiu de la recollida i emmagatzematge de les dades personals.

La recomanació del CNIL, l'autoritat francesa de privacitat, és que les dades bancàries s'han d'esborrar una vegada s'ha efectuat la transacció. D'aquesta manera es redueix l'ús fraudulent de les targetes de crèdit.

A més del número de la targeta i del codi de seguretat de tres dígits al revers de la targeta, per verificar el titular, sovint també demanen la data de naixement. Tots són mecanismes per verificar l'autenticitat del portador de la targeta però, davant d'aquesta recollida massiva de dades, el CNIL recomana utilitzar mecanismes autentificació personal que es puguin fer servir només una vegada.

 

Per a més informació, podeu llegir la notícia.

 

Facebook, la gran eina de comunicació dels nostres dies, segueix el seu camí implacable cap al control de les nostres vides.

Ara ja ho fa de manera directa i descarada.

Ara ja no s'atura davant d'un hipotètic incompliment de la llei i activa un  sistema d'identificació de persones en fotos sense avisar als usuaris ni demanar permís. El servei, que funciona des del desembre als Estats Units, suggereix a qui corresponen les cares que apareixen en les fotos que publica un usuari (les persones que apareixen han de ser amics i haver estat etiquetades abans en altres fotos), i després es valida la identificació.

Això suposa que Facebook ha trencat unilateralment el seu contracte amb els usuaris, ja que ha modificat la política de privacitat. Ha trencat les condicions la qual cosa suposa una falta de lleialtat implícita en la seva relació amb els 500 milions d'usuaris que la xarxa té arreu del món.

Ara ja qualsevol et pot trobar en qualsevol  fotografia encara que no hagi estat etiquetada. És una llàstima perquè si es protegís adequadament la privacitat, la xarxa seria una eina millor, plena de grans avantatges.

Cal que els usuaris siguin curosos, que segueixin i controlin la seva informació a Internet, tant la que pengin d'ells mateixos, com la que poden penjar altres persones.

S'hauria de posar en marxa un criteri de "privacitat per defecte" i els usuaris, juntament amb les Autoritats de Protecció de Dades, hem de fer força per aconseguir la seva  implementació.

Habitualment, quan es tracta el tema del dret a l'accés a la informació, a la transparència i del dret a la protecció de dades es fa per enfrontar-los o en el millor dels casos, per posar de manifest la necessitat de ponderar,  d'establir un equilibri que garanteixi l'eficàcia d'ambdós drets.

Les autoritats de protecció de dades sabem que la transparència està vinculada al dret a la protecció de dades personals. Tot i que de vegades se'ns acusa d'anar en contra de la transparència, la pràctica demostra que en nombroses ocasions, quan s'han plantejat supòsits de col·lisió entre dos drets, la resolució del cas ens ha portat a donar prioritat al dret d'accés a la informació, tot i establir certs matisos per garantir, també, l'essència del dret a la protecció de dades personals. Com ja va assenyalar la Cort Suprema del Canadà el 2002, es tracta de les dues cares de la mateixa moneda.

El que pretén la protecció de dades és garantir que les persones adequades tinguin la informació adequada per a les finalitats adequades. Es tracta doncs d'analitzar sota quines condicions es dóna informació i a qui, quin tipus d'informació es proporciona i amb quina finalitat.

La gestió de la informació es legitima promovent els fluxos informatius adequats i evitant els perjudicials: què és el que ha de ser promogut i què ha mantenir-se en la confidencialitat.
Cal recordar que, en una societat democràtica, els que han de ser transparents són els poders públics. La llibertat d'expressió i de premsa no són suficients per controlar les actuacions polítiques. Cal tenir la informació necessària per conèixer el fonament de les seves decisions i per debatre de forma intel·ligent sobre les seves polítiques. Retre comptes és que els ciutadans tinguin informació sobre el funcionament del govern. I en això consisteix la veritable redistribució de poder que tenim pendent.

Per tant, la transparència o accés a la informació pública no és tant un repte a la privacitat, com un element necessari en el procés d'equilibrar els interessos públics amb les necessitats de la persona, amb la finalitat de generar una definició útil i satisfactòria del dret a la protecció de dades personals.

 

 

Les dades genètiques són úniques i s'han convertit en un factor rellevant en el sector sanitari i policial. A través de l'ADN, s'identifica el caràcter únic de cada persona, de manera que s'ha de tractar amb extremada precaució i adoptar les mesures necessàries per tutelar els drets fonamentals que s'hi poden veure afectats, com el dret a la pròpia intimitat i al de la família, el dret a la integritat física i psíquica i el dret a la protecció de dades.   

A Europa, s'està plantejant la possibilitat d'incorporar aquesta informació genètica al DNI. És excessiu? Fins ara el Ministeri de l'Interior només disposa de la petjada genètica de sospitosos d'estar implicats a un delicte. Cal que tots els ciutadans estiguin registrats en una base de dades policial? Uns diuen que així es facilita la investigació criminal i d'altres, que ataca el dret a la privacitat, ja que les dades genètiques són dades especialment sensibles que es consideren relatives a la salut. Per exemple, són dades que sobrepassen el titular, ja que tenen una dimensió individual, una dimensió familiar i una dimensió universal o col·lectiva. Per les seves particularitats, les dades genètiques han d'acollir-se a un principi de finalitat i proporcionalitat i requereixen un consentiment previ, precís i informat, del titular.

En l'actualitat, la policia ja disposa de l'empremta dactilar, la targeta sanitària o el carnet de conduir. No és suficient? Països com el Regne Unit o Holanda han impulsat la implantació de fitxers i carnets d'identitat amb dades genètiques, però finalment han fracassat perquè l'emmagatzematge d'una mostra d'ADN viola els drets a la privacitat. A més, la creació d'un banc genètic d'aquestes dimensions no és proporcional a la finalitat per a la qual ha estat creat, que és la lluita contra el crim.

 

Finalment, després dels últims episodis on Google posava en perill les dades personals dels seus usuaris, la Federal Trade Commission dels Estats Units ha instat la companyia a fixar un programa de protecció de dades, és a dir a ser clar i honest a l'hora de la recollida i tractament de les dades personals dels consumidors.

Cal recordar que, durant l'any passat, Google va ser notícia perquè el govern alemany i  l'autoritat de protecció de dades del mateix país havien denunciat Google Street View, per aplegar dades personals dels ciutadans i emmagatzemar imatges que, en molts casos, identificaven vianants o l'interior de propietats privades. També la xarxa social de la mateixa companyia, Google Buzz, va patir certs incidents el mateix dia d'estrenar-se, ja que utilitzava la informació personal dels usuaris per crear una xarxa social que no havien sol·licitat; per exemple, s'utilitzava la llista de contactes privada de Gmail per recopilar llistes d'amistats.

En aquesta sentit, el dia 19 d'abril del 2010, deu autoritats de protecció de dades van enviar a Google una carta, la "Carta de Granada de drets a la privacitat en el món digital", on es demanava a la companyia que respectés les normes de privacitat quan es presentessin nous productes tecnològics al mercat.

Ara, per primera vegada, la Federal Trade Commission dels Estats Units insta una companyia a complir amb la legislació de protecció de dades i, a més, critica les tàctiques enganyoses que s'han portat a terme per obtenir les dades personals del seus usuaris.

Així doncs, Google haurà d'adoptar mesures: ser més transparent, informar en tot moment sobre la recollida i tractament de dades i dotar l'usuari de més control sobre les seves dades. A més, la companyia es compromet a formar els seus empleats en protecció de dades i privacitat i a crear un responsable de privacitat.

Com a líder en el sector, l'empresa ha de complir uns principis bàsics. Implementar aquest tipus de mesures ha de permetre que usuaris, proveïdors, empreses i autoritats públiques intercanviïn informació, amb la garantia dels drets de privacitat i protecció de dades.

La informació confidencial de les empreses sempre ha d'estar protegida per les persones adequades, mantenint en tot moment el control en tota la cadena de gestió. La combinació de professionals, processos i tecnologia és indispensable per salvaguardar el centenar de milions de dades que moltes entitats processen.

Segons el tipus d'informació s'han d'instaurar diversos nivells de seguretat, així com, un cop ha acabat la seva funció, la informació s'ha de destruir per evitar-ne usos fraudulents que puguin infringir la llei o implicar riscos.

Tot i la importància d'aplicar una correcta política de gestió de la informació, actualment no totes les empreses i institucions ho fan, ni tan sols en són conscients. Però, generalment, el benefici que comporta es tradueix en una reducció de despeses. Per exemple, el cost per recuperar un document pot arribar a 90€ per document no trobat. Al dia es roben o es perden al món més de 2.000 ordinadors portàtils. És fàcil, doncs, imaginar el cost que pot suposar aquesta despesa aplicada als milers de documents amb què treballen a l'any empreses i institucions.

Una correcta gestió de la informació també genera una millor administració de l'entitat perquè les institucions que són curoses amb la seguretat de la informació i la protecció de dades creen confiança i garanteixen a la ciutadania la protecció de les seves dades.

A l'actualitat, les noves tecnologies són un instrument indispensable per a la nostra vida. Però també haurien de ser una eina més per a les entitats, a l'hora de regular els mecanismes d'accés a la informació pública i els mecanismes de control que evitin que altres drets es vulnerin il·legítimament.